dimecres, 18 de juny de 2014

La coronació del postureo vibrant de València

El grau de guaior es mesura per la quantitat de colors diferents de roba (Foto: Eva Mañez)

València Vibrant. Estaven tots els més guais de la ciutat. Uns 300. Un divendres des de les deu del matí fins a set de la vesprada. ¿És que no treballen? No, és que ja ho he dit, són els més guais de València. Periodistes, dissenyadors, arquitectes, professors, urbanistes, productors, guionistes, cuiners, músics, empresaris, barbuts de professió i organitzadors d'eventos tan cools com aquell i encara més. I fan l'horari que els dóna la gana, com els senyors. ¿I on podien fer un tuacte similar? ¿On voleu que el facen? En La Rambleta, evidentment. L'ambaixada de Russafa a Sant Marcel·lí, com diuen per allà. La veritat, tot s'ha de dir, és que ho vaig passar la mar de bé. Sobretot, per vore en acció una barreja a priori tan estranya de rics i morts de fam, de pedants i canyeros, de gent interessant i altra que no tant. Però hi havia un denominador comú, recordeu-ho: tots eren molt guais. I com jo també aspire a ser guai, allà que estava, havent pagat religiosament els 15 euros de l'entrada... La jornada va començar amb les millors propostes del dia, les d'Eugeni Alemany. Si les posaren en pràctica tot canviaria en València, això està clar. La primera, que hi haja uns oficials maulets del Regiment de la Mare de Déu dels Desemparats en la plaça de Manises, enfront del Palau de la Generalitat, i que cada dia facen dos canvis de guàrdia, com els befeeater anglesos: un a les 12:38 i un altre a les 17:07. Xe, que bonico seria! La segona, que una altra guàrdia mauleta custodie en les Torres de Serrans un exemplar de l'Estatut d'Autonomia valencià, com una torà jueva, com la sagrada flama de l'esperit valencià que mai s'apaga ni mai ha de caure en mans enemigues. Xeee, que bonico seria també! El partit que incloga eixes dos idees en el seu programa té el meu vot, avise!! 

Després del monòleg del suecà impenitent, vingueren les taules de debat i altres formats d'exposició i discussió fets per i per a molons. La primera taula va ser la més avorridota, amb speechs llargs i monotemàtics. Ara bé, va servir per a conéixer estranys espècimens com Agnés Noguera, dels Noguera del Banc de València de tota la vida, que si la deixen governar ens farà un País Valencià independent integrat en una República Euromediterrània, de la que Josep Vicent Boira serà el president. També va ser gloriós vore a Lourditas Reyna, nebodíssima de María Consuelo, carregant contra la Generalitat i contra tots aquells que malparlen de les subvencions al cinema espanyol. Els Reyna, a més, són una de les principals famílies que paguen i manen de La Rambleta. Ah, hi ha una mena de justícia poètica en què hagen acabat finançant coses així! En la segona taula van destacar Jesús Terrés (de Nada Importa), per la seua alienació total (viu a València, però com si visquera a Madrid), i Marta Hortelano, que arribà disposta a fer humor manxec, com si això tinguera gràcia. Sort que estava l'inefable Guillermo López per a posar un poquet de trellat, que si no... La tercera taula del matí va ser de les més mogudetes, amb un doble perfil: guaions que han vingut a viure a València perquè els xorra la pasta i volen solet tots els dies vs. guaions de València que vivien a l'estranger i han tornat pensant que es menjaran algun torrao. Entre els primers hi havia una altra nebodíssima, en este cas de la Reina Sofia, Sophie von Schönburg, i Bernd Knöller, el cuiner hatxondo del Riff. Entre els segons, l'historiador Vicent Baydal i l'arquitecte David Estal, que podrien muntar un duo humorístic intel·lectualoide rotllo Faemino y Cansado.   


Podemos versió Rambleta (Foto: Eva Mañez)

I en això que arribà l'hora de dinar. Walking deads famolencs -no hi havia servei de cafeteria i si no t'havies dut unes empanadilletes de casa havies de passar de l'aire- ens dirigírem a pillar el pícnic que havia preparat Ricard Camarena: una ensalada infumable que només va agradar als vegetarians criptovegans russafers -que n'eren molts, tot s'ha de dir-, un bon entrepà que a saber de què estava fet però era glòria i un brownie especial de la casa, amb cacaus, que pegava un esclafit. Dinats i fugint de la calor, tornàrem a fer El Rogle, una espècie de joc de les cadires en què tothom que volia agafava la paraula i deia la seua. De tot un poc i del poc un tot, rotllo 15M però en moló, en què va destacar el futur alcalde de València, Pere Fuset, tan templat ell... A continuació hi hagué l'última taula de debat, en què el mateix Camarena pegà una canya bestial, un altre que si el deixen ens instaura una República Democràtica Valenciana, i Ramon Esteve, un arquitecte que diu coses amb molt de trellat. Finalment, guaions de tots els sectors, com el cantant Senior, el malalt de falles Xavi Serra o l'artista Teresa Juan, feren una cosa molt xula, un Ignite, que consistix en fer minidiscursos, cadascú sobre el seu tema, a un ritme trepidant. Ja esgotats, quan el sol començava a pondre's per la Calderona, isquérem d'aquella coronació. La coronació dels últims anys en què moderns, guaions i molons de Russafa, Benimaclet, el Carme i tots els barris de València han anat prenent la ciutat i creient en les seues possibilitats de dirigir-la cap a un lloc millor. No tinc molt clar que acaben arribant a algun lloc, però sens dubte la intenció és bona. Benvinguda esta nova València Vibrant!  

La Cotorra del Mercat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada